panathlonsbd_admin

La controvertida Copa Amèrica de Vela, que en la seva edició número trenta set, va disputar-se a Barcelona l’any passat, va ser la protagonista en la reunió mensual (maig 2025) del Panathlon Club Sabadell.

Ho va ser a través del sabadellenc (nascut a Amposta fa 53 anys), Pep Subirats, a qui el va acompanyar el seu pare, Gil de Frederic, atent a les didàctiques explicacions del seu fill.

Pep Subirats, amb una llarga trajectòria en el món nàutic, com ho confirmen els seus quinze anys de director tècnic de la Federació Catalana de Vela, així com en el Club Nàutic de Cambrils o bé en la direcció del Campionat del Món d’Optimist a Sant Pere Pescador i a la vegada essent el mentor de Jordi Xammar (medallista olímpic) o de Sílvia Mas (bicampiona mundial), regatistes catalans en la classe 470.

Tot i ser llicenciat en Política i Sociologia, el Pep la seva vida l’ha dedicat a la nàutica i a la Copa Amèrica on va ser el màxim responsable de la seguretat o bé “Safety Manager” en la seva denominació anglesa.

“La Copa Amèrica –exposà el Pep- és el trofeu més antic de l’esport internacional, creat el 1851. Només hi ha quatre nacions guanyadores en aquests 173 anys i amb 37 edicions comptant la de Barcelona. La meva feina i la del meu equip consistia en vetllar per la seguretat de les embarcacions dels espectadors, i amb tot el que representa un esdeveniment de llarga durada i de la complexa coordinació per la multitud d´agents implicats en una prova esportiva de F.1“
“És una competició molt particular o més bé un desafiament entre el que defensa el títol de campió i els que ho volen ser (challenger), continua el sabadellenc, en un estadi que és el mar i amb unes regles que imposa qui ostenta el màxim guardó. A qui li pugui interessar, i tingui suficient diners per fer-ho, aleshores accepta el reglament i pren part en la competició”.

BARCELONA I ELS EMIRATES TEAM
Al port de Barcelona van arribar a la final l’Emirates Team de Nova Zelanda i l´Ineos de Gran Bretanya amb un resultat final de 7 regates a 2, desprès de 9 enfrontaments i per tant la renovació del títol pels neozelandesos. Apart hi varen prendre part, l´Alinghi Red Bull Racing (Suïssa), el Luna Rossa Prada Pirelli (Itàlia), el NYYC Amèrica Màgic (EUA) i l’Orient Express Racing Team (França).

Pep Subirats segueix: “Abans, però d’arribar aquest final, hi varen haver unes regates d’entrenament, tres en total: la primera a Vilanova i la Geltrú el setembre de 2023, una segona a Jiddah (Aràbia Saudita) el novembre/desembre de 2023 i retorn a Barcelona, pel tercer entrenament (agost 2024) i la final a l´octubre del mateix 2024 amb la tercera victòria seguida dels Emirates”. El Safety Manager segueix ”A més hi ha altres regates preliminars com la Louis Vuitton Cup o bé la Youth Amèrica Cup i la Puig Women´s Amèrica Cup.”

Li va tocar també, supervisar i recollir la porqueria del mar, ja que la Copa Amèrica tenia una vessant ecològica. “Hi vàrem trobar de tot, per exemple un carret de la compra (mai havia pensat que podien flotar), o bé fer-se càrrec de la vida marítima, amb especial atenció a les balenes, dofins i/o tortugues”.

En quant a l’impacte econòmic d´aquesta macro-competició hi ha diversos estudis. Un d’ells diu que és van facturar a Catalunya 1.740 milions d’euros i és van crear 12.872 llocs de treball i que el públic assistent va aportar el 57% de l´impacte directe…. Pep Subirats finalment ho sintetitza amb un “Crec que la distribució de riquesa va ser desigual.“

A la reunió del mes d’abril tinguérem com a convidats a la parella arbitral d´handbol, Andreu Marín i Nacho Garcia Serra, parella considerada la número 1 del rànquing mundial de l’arbitratge en l’handbol. Van estar acompanyats pel president de l´OAR Gràcia, Salvador Gomis.

La parella ha xiulat cinc campionats del món femenins, dos de masculins, quatre Campionats d’Europa femenins i dos de masculins, així com la final olímpica femenina de Paris 2024. Pel camí queden la Champions, la Lliga Asobal, la Copa de la Reina, però abans? “Abans -recorda Andreu Marín- veníem sovint a Sabadell a xiular al Pau Casals, a l’Arraona, a l’OAR, al Pavelló de Sol i Padrís, etc. com també a Sant Quirze, on vaig ser-ne entrenador “.

Porten 28 anys com a parella arbitral i consideren que, en aquests darrers dos anys, han arribat al cim de la seva carrera esportiva, que han de combinar amb altres ocupacions laborals.

“A nivell esportiu tot hi formant part essencial de l’espectacle, els àrbitres no estem gens considerats, al menys a nivell estatal. Ni fotografies oficials, ni recepcions politico-esportives. ni cap tipus de reconeixement…., això si ens fan fer el jurament olímpic “Aquesta és la conclusió de Marín i Garcia Serra en quan a la seva valoració per la feina feta.

La preparació d´un àrbitre d’handbol i més quan s’està a dalt de tot és constant: preparació física, examen del teu estat físic, revisió de vídeos de partits per conèixer els jugadors, com juguen, com es mouen. etc. Tot això, és primordial per d’aquesta manera poder gestionar el control del joc i guanyar-te la confiança dels jugadors i no ser manipulat. Aquesta és la conclusió a la que arriben la parella, que afegeixen “amb el temps l’àrbitre millora envellint, mentre que el jugador ho fa a l´inrevésA la reunió del mes d´abril tinguérem com a convidats a la parella arbitral d’handbol, Andreu Marín i Nacho Garcia Serra, parella considerada la número 1 del rànquing mundial de l’arbitratge en l’handbol. Van estar acompanyats pel president de l’OAR Gràcia, Salvador Gomis.

PARIS 2024, FINAL OLÍMPICA
“Ens van comunicar la designació 24 hores abans i sense poder fer-ne divulgació. De bon començament vàrem quedar en un estat de xoc, però el dia de la final hi vàrem anar molt tranquils, recordem que feia un molt bon dia climatològicament parlant. Havien 24.000 espectadors en aquesta final femenina en la qual s’enfrontaven França i Noruega (21-29). Només de sentir la “Marsellesa” cantada per tot el públic se’ns va fer difícil aguantar la emoció, teníem la “pell de gallina”. Va ser, potser, el millor moment de la nostra vida com a àrbitres, ens recorden el Nacho i l’Andreu.

Aquest 2025, el passat mes de febrer, fórem designats per xiular la final del Campionat del Món Masculí entre Dinamarca i Croàcia (32-26), països que conjuntament amb Noruega van ser els organitzadors. Però la vida d’aquesta parella continua, en un esport que, com altres busca innovar-se, canviar coses, reglaments. etc. Ara sembla que anem cap els “trios” -ens confirmen la parella catalana- compartir l’arbitratge amb un coreà i un danès, per exemple, serà cada vegada més habitual, en un esport -l’handbol- que s’assembla més al rugbi -pel contacte-, que no pas al bàsquet”.

Abel Garcia Marín (Berga 1977) és des de fa mig any el Secretari General de l’Esport de la Generalitat de Catalunya i per tant un home clau en la nova Conselleria d’Esports encapçalada per Berni Álvarez. En la nostra trobada mensual va estar acompanyat per Montserrat González, Tinent d’Alcaldessa i Regidora d’Esports de l’Ajuntament de Sabadell per Pere Carrasco, cap del Servei d’Esports i de Sergio Salcedo, assessor en matèria esportiva.
“Esperem que aquesta conselleria tingui continuïtat en el futur, sigui quin sigui el govern que mani a Catalunya i no ens haguem de plantejar mai més, si hi ha d’haver una Conselleria d´Esports o no”, va afirmar rotundament, aquest sabadellenc d´adopció, assessor d’esports de la Diputació de Barcelona, regidor de l’Ajuntament de Berga i ex-cap d’esports de l´Ajuntament de Mollet i a la vegada corredor de fons (el dia anterior havia participat en la mitja marató de Granollers, com a preparació per la marató de Barcelona).
“Tenir una conselleria d’esports significa poder tractar de tu a tu amb les altres conselleries del Govern i no està pendent d’intermediaris i així arribar a tenir un pressupost més alt -esperem arribar a uns 120 milions d’euros–, i poder simplificar els tràmits administratius que ara han de fer clubs i associacions, com també facilitar el tema dels estatuts i de les subvencions. En una paraula fer la vida més fàcil per a tothom que practiqui o dirigeixi l’esport.“ va continuar Abel Garcia, graduat en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona i amb càrrecs en l’Ajuntament de la Pobla de Lillet i en el Consell Esportiu del Berguedà.

INSTAL·LACIONS I SELECCIONS
“Les instal·lacions esportives del nostre país és una situació complexa i delicada –va seguir el Secretari General-, ja que fa molt temps que no s’hi inverteix i el deteriorament ha estat constant i ràpid. De fet el primer que vàrem fer, va ser no construir una nova instal·lació esportiva, es va preferir derruir-la per obsoleta, com va ser el pavelló de Sant Hipòlit de Voltregà. Apart tenim un pla de xoc per quatre anys amb una inversió de 28 milions d’euros.”
Un pla que anirà de bracet amb les Diputacions i els Ajuntaments i que es troba en un moment de recollida de dades, pas imprescindible per conèixer la realitat.
Sobre les seleccions catalanes, Abel Garcia va ser rotund “El camí l’han marcar les federacions respectives i també els esportistes. Nosaltres estarem sempre al seu costat donant-los-hi suport. S’ha fet amb la de Futsal i la de Corfbol. Hem de valorar les possibilitats, reconeixements, la disponibilitat econòmica, etc.”
Una altra vessant en la qual treballa la conselleria és, la del futur de l´esportista una vegada aquest ha deixat la competició per a que tingui una sortida laboral, o bé en una futura llei de mecenatge que permeti a les empreses entrar de valent en el sector esportiu amb el seu retorn fiscal.
Abel Garcia va referir-se, també, a l’Esport 360 que té l’objectiu d’aconseguir que l´esport estigui present a tot arreu, des de la salut, el turisme i altres i que tots aquests actors tinguin present en el món esportiu.

“Haver liquidat un deute històric de 6,1 milions d´euros el 31 de desembre passat, dos anys abans del previst, ha resultat un gran esforç per la Federació del Tennis Català”. D’aquesta manera el president de la Federació Catalana de Tennis, Jordi Tamayo (Barcelona 1981) exposava els seus punts de vista, amb la companyia dels presidents del Club Tennis Sabadell i del Cercle Sabadellès.

3.000 tècnics i 1.800 pistes per practicar un esport que segueix la seva expansió i innovació com l’aparició del pickleball, una modalitat esportiva que combina elements del tennis, pàdel, bàdminton i tennis de taula i que va néixer als Estats Units el 1965 i ja té uns 50 milions de practicants, mentre que a Espanya n’hi han uns 20.000.
“També vàrem apropar-nos al pàdel, per poder optimitzar esforços i diners, però no va resultar possible, tot hi que creia i crec que hauria estat molt beneficiós per les dues parts”, continua Tamayo -advocat de professió-, que lidera la Federació des del 2017 i que combina aquesta tasca amb la presidència del Comitè de Tennis en Cadira de Rodes de la ITF i també amb altres càrrecs a nivell nacional i internacional.

“El que fem és donar la possibilitat de practicar tennis a tots els nivells, amb persones que tenen capacitats diverses -no m’agrada dir discapacitats- com jugadors que amb pròtesis poder jugar al Para-Standing Tennis, especialitat reconeguda per la Federació Internacional”, afegeix Tamayo. Un Para- Standing que varen celebrar uns Campionats d´Europa a Barcelona (2024) i que es faran a nivell mundial aquest 2025.

EL MOMENT DEL TENNIS CATALÀ
“És evident que el temps dels Corretja, Costa, ….. han passat i que actualment en el tennis mundial masculí, entre els cent primers. només hi tenim a Ramos i Granollers. Tot ha canviat molt des dels temps del patrocini de Bimbo (1992), per exemple. Ara hi ha representants dels tennistes, empreses que organitzen competicions, acadèmies de tennis i els jugadors i jugadores es passen 42 setmanes a l’any viatjant, participant en els diferents tornejos que figuren en el calendari internacional. Abans Catalunya dominava, ara ja no, València, Andalusia, ….. i d’altres ens van per davant. Tot i això soc optimista, ja que una vegada resolt el deute podrem ajudar més als clubs i als jugadors”, va resumir Tamayo.

El president català es va queixar de la manca d´una llei de mecenatge, dels pocs recursos de la Conselleria de l’Esport i de l’Activitat Física i que una possible reducció en el nombre de les federacions esportives catalanes (71), seria millor per l´esport català. Les comparacions amb el tennis francès (més d´un milió de jugadors i 470 milions d´euros de pressupost) o bé amb el suís (15 milions) estan molt per sobre del tennis espanyol amb 95.000 llicències i 12 milions d´euros per dedicar-hi.

Un nou esport s’està obrint pas, encara que lentament, en la xarxa d’activitats esportives. Es tracta de la marxa aquàtica. Els nostres socis van tenir l’oportunitat de conèixer-lo a través de Pere Vivancos, seleccionador/entrenador i de Francesc Sentís, àrbitre internacional d’aquest esport i a la vegada regidor d’esports de l´Ajuntament de Creixell (Tarragonès).

Ajudat per vídeos, Vivancos explica que és la marxa aquàtica: “Es una activitat física o esport que consisteix en caminar en un medi aquàtic amb el nivell correcte d’immersió (BNI); és a dir, amb un nivell d’aigua òptim entre el melic i les aixelles, amb o sense eines no motoritzades, com per exemple un rem”
“La marxa aquàtica és ara una pràctica coneguda i reconeguda a tot França, que la va pensar i reglamentar Thomas Wallyn, fa més de 20 anys. De fet era un mètode d’entrenament que usaven els remers, cercant un tipus de musculació per treballar els músculs antagonistes, o sigui aquells que no són motors al rem i que pateixen dèficit muscular en relació amb els músculs importants com els bíceps i els quàdriceps. La idea era reequilibrar la musculatura dels remers, especialment els d’alt nivell”

Segons Pere Vivancos, és una activitat esportiva indicada per a totes les edats i condicions físiques i els beneficis són evidents i alguns d’ells són aquests:
– El nostre cos pesa la meitat: no tenim impacte a les articulacions i la progressió és suau.
– Millora la nostra circulació sanguínia, la pressió de l’aigua afavoreix el retorn venós a les nostres extremitats.
– Els minerals de l’aigua i oligoelements enriqueixen el nostre cos, així com l’aire que respirem enriquit de iode marí.
– L’aigua afavoreix també la circulació sanguínia.

LA MARXA AQUÀTICA A CATALUNYA.
Tan Vivancos com Sentís van confirmar que aquesta modalitat esportiva va arribar a Catalunya l’any 2017, dos anys més tard comencen els cursos i va ser el 2020 quan la FEEC (Federació d´Entitats Excursionistes de Catalunya) es fa càrrec d’aquest esport i l’inclou en la seva federació. Altres països, com Itàlia, Grècia o Algèria segueixen els mateixos passos, però no ho fa la FEDME (Federació Espanyola de Deports de Muntanya i Escalada), que considera que ha de ser la de Natació, la qual se n’ocupi. Per tant, no hi ha Federació Espanyola, però si Catalana, a través de la FEEC.
Vivancos, puntualitza que això forma part del senderisme i per això està a casa nostra incorporat a la FEEC. “Al marge de les activitats federatives, nosaltres com a club Kepa Creixell tenim un calendari de competicions des de gener a desembre, en el qual hi tenim totes les categories d’edat (una persona de 75 anys, pot ser un dels millors), distancies i modalitats, tan individuals com en binomis i ara estem en converses amb la ONCE per ser un dels esports integradors pel col·lectiu de cecs.”

Una de les tasques més feixugues per Vivancos i Sentís és trobar platges adequades per la pràctica de la marxa aquàtica, tenint en compte la orografia de la costa catalana i de moment Roses, Vilanova i la Geltrú, Castelldefels, Altafulla …. en són un bon exemple, en un esport que al marge del benefici físic que comporta, existeix la vessant competitiva que si bé França és la número ú, Catalunya ja li comença a guanyar terreny en alguna prova com es va demostrar en els passats campionats, per exemple el disputat a Mandelieu la Napoule (Costa Blava) en la prova de 800 m. Una distància que els primers o primeres ho fan en uns dotze minuts.
De moment el lloc més segur i pràctic per aquest esport és anar tan l’estiu com l’hivern a Creixell i provar-ho.

L’última reunió d’aquest 2024 va estar dedicada a l’handbol i en particular a l´OAR Gràcia. El club esportiu va estar representat pel seu president Salvador Gomis i pels entrenadors dels primers equips, Pere Ayats del masculí i per Carol Carmona del femení.
Jugant a Primera Nacional grup C els homes i a la Divisió d’Honor Plata les dones, ambdós estant lluitant per pujar de categoria. D´assolir-ho pot ser un problema econòmic, segons el punt de vista de Gomis. “Evidentment seria un gran salt en el camp esportiu, però un maldecap en l’econòmic pels diners que necessitaríem, si tenim en compte que compten amb vint i tres equips i una gran activitat a les escoles, nens i nenes de cinc a set anys. Amb un bon equip juvenil i que també estem en el futbol amb tres equips i cent cinquanta jugadors i a la vegada amb nou de futbol sala. I no parem ja que, apart de tenir equips “specials”, pel gener del 2025 passarem a tenir tennis platja i demés l’handbol platja per l’estiu.”
Carol Carmona porta vint anys entrenant. ”Volia jugar a bàsquet -recordava- però va ser l’handbol el que em va captivar. Tenim un equip molt competitiu, sempre volen guanyar i això dona un plus de pressió”. El que deia l’entrenadora es pot palpar en la gran reacció que havia tingut el seu equip el dia abans quan jugant a la pista del Sant Joan Despí (2n. classificat) i a pocs minuts del final perdent de 4 gols, la lluita constant ens va portar a empatar el partit (31-31) i poder mantenir-nos al capdavant de la taula classificatòria en solitari.
Pere Ayats, nascut a Sabadell es referia així a la seva vida esportiva “Vaig començar amb l’escola Joanot Alisanda. He passat per la Roca del Vallès i amb l’OAR he tingut la sort d¡estar amb els Aleix Gómez, des dels dotze anys, i amb ell els Torrefeta, Fernández…” No van anar les coses prou bé, en el darrer partit, ja que varen perdre a casa contra el líder el KH-7  Granollers (29-37), malgrat els esforços dels Vaillo, Peiró, Correro,…
L´OAR -fundat el 1953– compta amb cinc cents jugadors/jugadores, uns mil socis, trenta quatre competicions i vint esdeveniments, el seu president comenta que veu un futur complicat en quant a finançament. Les administracions retallen cada vegada més, excepte en l’esport femení” puntualitza.

En les nostres reunions mensuals, la de novembre, vàrem tenir com a convidat German Polo, fisioterapeuta sabadellenc de 25 anys d´edat que s´està obrint pas en el món esportiu internacional, principalment en el del motor.
“Des de molt petit i davant de la televisió, ja deia als meus pares que volia anar al Dakar. Ja ho he aconseguit, la primera vegada aquest 2024 i repetiré el proper 2025”.
Així començava la seva presentació, Germán Polo, llicenciat en Ciències de l´Esport (ex-INEF). La seva activitat com fisioterapeuta no s´atura en el Dakar, ja que la l´amplia al futbol (la temporada passada en el Centre d´Esports Sabadell) i aquesta en els equips masculí i femení del BM Granollers d´handbol. Però és en el Dakar i a l’Aràbia, on Polo s´hi troba millor.
“Allà faig de tot a més de fisioterapeuta, és a dir actuo com a conductor, com instal·lador de tendes, de cuiner, o del que faci falta. Som un equip i per carreteres que fan d´enllaç, hem de seguir i si és possible arribar al final d’etapa, abans que els corredors. Aquests el primer que busquen és dutxar-se, menjar i descansar, ja que a primera hora del matí han de tornar a competir i així durant dues setmanes. És molt estressant però a la vegada gratificant, són de sis a vuit hores dins del cotxe. El Dakar és un prova d’alt risc”, conclou Polo.
El fisioterapeuta, també porta la preparació física dels pilots i la seva aventura va començar quan va conèixer a Mikel Azcona que en dos anys va ser campió d´Europa de la Clio Cup i més tard el campionat de la Copa Mundial de Turismes, entre altres grans resultats. La “posada a punt” del pilot basc, per part de Germán Polo, va cridar l’atenció d´altres equips i conductors i la feina al sabadellenc no li va faltar.
“El tema dels esportistes i del seu tractament a nivell de massatge, nutrició és molt variat -segueix exposant Germán-, per exemple, per un conductor de cotxes la zona lumbar, les mans i les cervicals són les parts a tractar. Per als motoristes, els peus, cames i braços. També depèn si el cotxe té o no té direcció assistida, en F2 el peu de frenada, que ho fan a 90 km hora i varies vegades durant la prova, també se’l tracte de forma especial i a més quan els pilots venen del karting i la deformació del peu porta a problemes amb el maluc.“
La visió d’en Germán s’estén a l’edat de l’esportista i del seu esport. “Una cosa és el jugador d’equip que ha d’estar perfecte cada vuit dies o menys: futbol, basquet, handbol. Altres esports més individuals han d’estar bé el dia del seu campionat. Per tant, hi ha una preparació prèvia, molt més forta i molt més física i una altra de recuperació en la qual tens menys temps per recuperar-te, ja que tornes a tenir els partits de seguida. També s’ha de tractar diferent a un veterà, com pot ser Lebron James, Cristiano Ronaldo o Lewandowski, que els joves futbolistes del Barça.”
Per Germán Polo una altra experiència reeixida ha estat les Olimpíades del motor a València, disputades a Xest, en les quals Espanya ha guanyat i ell formava part d’un equip de 31 fisioterapeutes i un psicòleg.

Vàrem començar el curs 2024-25 amb un convidat de luxe, Pepe (Josep Maria) Martí Sobrepera, un jove pilot d’automobilisme de 19 anys d´edat que pertany a una coneguda família sabadellenca molt vinculada al món i al negoci del motor.
Molt segur de si mateix i amb les idees ben clares, Pepe va anar recordant de forma cronològica i ben explicada, la seva vida esportiva davant dels atents socis del Panathlon sabadellenc.
“Vaig començar com molts pilots, en el món del karting el 2016, quan tenia 11 anys, una edat una mica tardana si ho comparem amb la majoria de nens, que ho fan els 5 ó 6. Tot i això m´hi vaig adaptar aviat i tres anys més tard, quedava campió d´Espanya júnior i a l´any següent vaig córrer en el Campionat del Món, on vaig acabar el setè”.
A partit d´aquest moment, Martí va seguir aprenent i millorant, degut als entrenaments, els consells i a una vida farcida de viatges i de llargs caps de setmana (de dimecres a diumenge) fora de casa. A la vegada que segueix els seus estudis universitaris.
“Tots els pilots han passat per l´escola del karting. Vaig tenir la sort de trobar a Genís Marco, que ja havia portat a Fernando Alonso de petit, i ben segur que sense ell no hagués arribat on fins ara em trobo. Poder participar a la World Series Karting és indispensable. Són 20 ó 22 curses per tot arreu, sobre tot a Itàlia, en ciutats com Milà, Venècia, Nàpols,… El Genís em va portar a saber gestionar el vehicle i les curses”.
El pilot sabadellenc va debutar en monoplaces en la Fórmula 4, de la Unió dels Emirats Àrabs el 2021 i va tornar classificar-se setè en el campionat de pilots. Va signar amb l´equip Campos Racing per poder disputar el campionat d´Espanya de F 4.
“Estar al costat de pilots de tot arreu amb maneres distintes de conduir, també d´enginyers i tècnics amb molta experiència, vas aprenent com escollir els neumàtics, la pressió de les rodes segons si plou o fa sol o amb fred i calor,…, de la mateixa manera que els errors que fem ens serveixen de lliçó pel futur.”
El 2022 va disputar el Campionat de Fórmula Regional Asiàtica i va renovar amb Campos Racing per disputar el Campionat del Món de Fórmula 3 de la FIA (Federació Internacional d’Automobilisme).
“Vaig aconseguir cinc podis en quinze curses, no vaig ser mai guanyador, però al final vaig ser sots campió, darrere de Leclerc.

MEMBRE DEL EQUIP RED BULL
“L´any 2023 vaig passar a formar part de l´equip júnior de Red Bull, però s’ha de dir que Red Bull es centra principalment en la F1. La primera cursa de la temporada del Campionat de F 3 de la FIA vaig guanyar-la, així com la volta més ràpida en la categoria amb el Campos Racing i va ser a Bahrain.”
Per Pepe Martí, el problema és que a Espanya no es troben patrocinadors i el diner és més que indispensable en un esport d´aquestes característiques.
“Soc molt exigent amb mi mateix, tot i que a vegades en les classificacions no acabo massa bé, en les curses surto ràpid i amb atenció als meus adversaris. Frenar o no frenar a temps, saber prendre decisions en dècimes de segon, especialment quan tot l´equip es retira i tu et quedes sol dins el cotxe i amb tota la pista per davant, l´angoixa, el respirar, la motivació i també la solitud forma part del joc. Tenim psicòlegs que ajuden a superar aquests estats anímics, tot i que una vegada un representant de Red Bull em va dir: “els millors pilots del món no necessiten de psicòlegs.”
Martí va viure recentment, un episodi extrem en un aparatós accident a Bakú (Azerbaijan), quan es va trobar amb el cotxe d´un altre competidor aturat a 10 metres i sense temps de reacció vaig sortir volant per sobre d´ell a 320 km. per hora….. i tot això davant dels ulls de la meva mare, que m´acompanya a tot arreu.

Com cada any, a començaments de juliol celebrem el sopar de cloenda de la temporada anterior als locals de l’Hotel Urpí, sopar al qual hi assisteixen els nostres socis acompanyats de les respectives parelles. Enguany vàrem assolir una setantena de persones assistents. Es va comptar amb l’assistència de la tinent d’alcaldessa i regidora d’Esports del nostre Ajuntament, Montserrat Gonzàlez.
Després de l’aperitiu a peu dret, ens situàrem a les taules per gaudir del sopar. A l’hora del cafè, el nostre mestre de cerimònies, Josep M. Antentas, va donar pas a la seqüència d’actes que es va iniciar amb el parlament de Josep Masip, el nostre president que va destacar que havíem complert una temporada molt satisfactòria amb convidats de diferents activitats esportives, totes elles sens dubte, àmpliament interessants. També va tenir un emotiu record a les nostres ex sòcies, recentment traspassades, Carme Valero i Eulàlia Castañé (e.p.d.)
A continuació es va llegir l’acta de concessió del Premi Panathlon 2023, que va recaure d’acord a les votacions dels nostres socis, en l’atleta i eficient col·laborador de la Joventut Atlètica Sabadell, JAUME SILVESTRE GIRIBET, que va venir acompanyat del seu fill i de la seva neta. El Jaume en el seu parlament va agrair la distinció rebuda i va recordar els diferents períodes en els quals havia estat treballant per la J.A.S.
Tot seguit, la tinent d’alcaldessa i regidora d’Esports, Montserrat Gonzàlez va prendre la paraula per cloure l’acte i va ressaltar la importància i pes que té l’esport sabadellenc, cosa que des de la seva tribuna ha pogut constatar, per acabar agraint la nostra invitació i animant-nos a continuar en la tasca que fem en la divulgació dels valors de l’esport.

Marta Vilajosana Andreu (Barcelona 1975), actual tècnica de la Federació Catalana de Ciclisme va ser una de les pioneres del ciclisme català i espanyol.
Així ho resumia en la nostra reunió mensual: “Tot i que vaig tocar diferents esports, entre ells el bàsquet, va ser als 14 anys com a cadet que, per tradició familiar, em vaig passar al ciclisme i ho feia els diumenges competint amb els nois cadets, uns dos-cents, no hi havia cap noia. De fet excepte al País Basc on sí hi tenien campionats júniors, sub-23 i elit, poca cosa hi havia a Espanya. A Catalunya no existia la màxima categoria o d´elit”.
Vilajosana, tot i això, seguiria fins arribar a disputar 4 Tours de França, 8 Giros d´Itàlia, 10 participacions en Campionats del Món i a ser olímpica a Pequin (2008).
Guanyadora d´una etapa del Giro, també del Giro del Trentino i del Tour del Llemosí, d´entre altres victòries, fins arribar a ser Campiona d´Espanya de fons en carretera (2009) i també ho va ser de la modalitat de “persecució”.
La terrassenca continua: “Vaig haver d´anar a Itàlia i fitxar per clubs italians (2001-2010) per ser professional i poder viure del ciclisme.”
“Vaig estar-hi 10 anys i allò va ser una altra cosa, una afició brutal, patrocinadors, degut a les retransmissions esportives per RAI 3 i la prova és que les millors ciclistes de la meva època, que eren les russes, lituanes i ucraïneses, a la que podien venien a Itàlia i ja no volien tornar als seus països”.
Aquí les coses anaven d´una altra manera “Recordo, -continua la Marta- que tres noies vàrem ser seleccionades per representar Espanya en els mundials de Valkenburg (1998) i mentre els nois estaven en un hotel de luxe, nosaltres ens varen col·locar en una pensió de segona. Ni els esforços de Perico Delgado, Indurain,… per canviar-nos de lloc, amb despeses a càrrec seu, va ser possible fer-ho, bàsicament per estar tots els hotels ocupats”. La Federació…….

UN CICLISME DIFERENT
Per la Marta Vilajosana, la situació actual ha variat i ho ha fet per bé.
I quan ho diu és que ho coneix de primera mà, ja que desprès d´estar competint des dels 13 fins els 36 anys, va a passar sense pausa, a ser Tècnica de la Federació Catalana”.
“El canvi d’aquests darrers anys ha estat important i fonamental pel desenvolupament del ciclisme a casa nostra i a nivell mundial. A Catalunya ara hi ha les beques ARC (Alt Rendiment Català), tenim així mateix, 15.000 llicències –el 10% femenines- 53 escoles de ciclisme per nens i nenes de 5 a 14 anys d’edat, diversos circuits permanents pels entrenaments…. Tot això ha portat a una major divulgació gràcies a la televisió i perquè no a una major visualització de l´esport femení, en especial ara a través de l´equip de futbol femení del Barça”.
Per Vilajosana el Movistar espanyol és un equip professionalitzat totalment, així com d´altres del gran pilot internacional masculí, a excepció de l´Ineos, que esperem ho faci aviat.
La responsable tècnica de la Federació Catalana, veu en Mireia Benito, com a la millor catalana del moment i a nivell sabadellenc a Marta Romance –que va començar com atleta de la J A Sabadell, més tard tri atleta- i ara ja professional del ciclisme.
Per concloure Marta Vilajosana recorda ”Queden lluny -per fortuna- els temps en que només la sabadellenca Sandra Santanyes i jo ens trobàvem per les carreteres properes del Vallès per entrenar-nos i esperem que no tardarem massa en tenir un equip català de ciclisme femení i que alguna d´elles pugui arribar a guanyar el mateix que una Marianne Vos que ho ha estat tot en el ciclisme mundial, tan pels títols aconseguits en ruta o en pista, com pels seus guanys econòmics.