panathlonsbd_admin

Com cada any, a començaments de juliol celebrem el sopar de cloenda de la temporada anterior als locals de l’Hotel Urpí, sopar al qual hi assisteixen els nostres socis acompanyats de les respectives parelles. Enguany vàrem assolir una setantena de persones assistents. Es va comptar amb l’assistència de la tinent d’alcaldessa i regidora d’Esports del nostre Ajuntament, Montserrat Gonzàlez.
Després de l’aperitiu a peu dret, ens situàrem a les taules per gaudir del sopar. A l’hora del cafè, el nostre mestre de cerimònies, Josep M. Antentas, va donar pas a la seqüència d’actes que es va iniciar amb el parlament de Josep Masip, el nostre president que va destacar que havíem complert una temporada molt satisfactòria amb convidats de diferents activitats esportives, totes elles sens dubte, àmpliament interessants. També va tenir un emotiu record a les nostres ex sòcies, recentment traspassades, Carme Valero i Eulàlia Castañé (e.p.d.)
A continuació es va llegir l’acta de concessió del Premi Panathlon 2023, que va recaure d’acord a les votacions dels nostres socis, en l’atleta i eficient col·laborador de la Joventut Atlètica Sabadell, JAUME SILVESTRE GIRIBET, que va venir acompanyat del seu fill i de la seva neta. El Jaume en el seu parlament va agrair la distinció rebuda i va recordar els diferents períodes en els quals havia estat treballant per la J.A.S.
Tot seguit, la tinent d’alcaldessa i regidora d’Esports, Montserrat Gonzàlez va prendre la paraula per cloure l’acte i va ressaltar la importància i pes que té l’esport sabadellenc, cosa que des de la seva tribuna ha pogut constatar, per acabar agraint la nostra invitació i animant-nos a continuar en la tasca que fem en la divulgació dels valors de l’esport.

Marta Vilajosana Andreu (Barcelona 1975), actual tècnica de la Federació Catalana de Ciclisme va ser una de les pioneres del ciclisme català i espanyol.
Així ho resumia en la nostra reunió mensual: “Tot i que vaig tocar diferents esports, entre ells el bàsquet, va ser als 14 anys com a cadet que, per tradició familiar, em vaig passar al ciclisme i ho feia els diumenges competint amb els nois cadets, uns dos-cents, no hi havia cap noia. De fet excepte al País Basc on sí hi tenien campionats júniors, sub-23 i elit, poca cosa hi havia a Espanya. A Catalunya no existia la màxima categoria o d´elit”.
Vilajosana, tot i això, seguiria fins arribar a disputar 4 Tours de França, 8 Giros d´Itàlia, 10 participacions en Campionats del Món i a ser olímpica a Pequin (2008).
Guanyadora d´una etapa del Giro, també del Giro del Trentino i del Tour del Llemosí, d´entre altres victòries, fins arribar a ser Campiona d´Espanya de fons en carretera (2009) i també ho va ser de la modalitat de “persecució”.
La terrassenca continua: “Vaig haver d´anar a Itàlia i fitxar per clubs italians (2001-2010) per ser professional i poder viure del ciclisme.”
“Vaig estar-hi 10 anys i allò va ser una altra cosa, una afició brutal, patrocinadors, degut a les retransmissions esportives per RAI 3 i la prova és que les millors ciclistes de la meva època, que eren les russes, lituanes i ucraïneses, a la que podien venien a Itàlia i ja no volien tornar als seus països”.
Aquí les coses anaven d´una altra manera “Recordo, -continua la Marta- que tres noies vàrem ser seleccionades per representar Espanya en els mundials de Valkenburg (1998) i mentre els nois estaven en un hotel de luxe, nosaltres ens varen col·locar en una pensió de segona. Ni els esforços de Perico Delgado, Indurain,… per canviar-nos de lloc, amb despeses a càrrec seu, va ser possible fer-ho, bàsicament per estar tots els hotels ocupats”. La Federació…….

UN CICLISME DIFERENT
Per la Marta Vilajosana, la situació actual ha variat i ho ha fet per bé.
I quan ho diu és que ho coneix de primera mà, ja que desprès d´estar competint des dels 13 fins els 36 anys, va a passar sense pausa, a ser Tècnica de la Federació Catalana”.
“El canvi d’aquests darrers anys ha estat important i fonamental pel desenvolupament del ciclisme a casa nostra i a nivell mundial. A Catalunya ara hi ha les beques ARC (Alt Rendiment Català), tenim així mateix, 15.000 llicències –el 10% femenines- 53 escoles de ciclisme per nens i nenes de 5 a 14 anys d’edat, diversos circuits permanents pels entrenaments…. Tot això ha portat a una major divulgació gràcies a la televisió i perquè no a una major visualització de l´esport femení, en especial ara a través de l´equip de futbol femení del Barça”.
Per Vilajosana el Movistar espanyol és un equip professionalitzat totalment, així com d´altres del gran pilot internacional masculí, a excepció de l´Ineos, que esperem ho faci aviat.
La responsable tècnica de la Federació Catalana, veu en Mireia Benito, com a la millor catalana del moment i a nivell sabadellenc a Marta Romance –que va començar com atleta de la J A Sabadell, més tard tri atleta- i ara ja professional del ciclisme.
Per concloure Marta Vilajosana recorda ”Queden lluny -per fortuna- els temps en que només la sabadellenca Sandra Santanyes i jo ens trobàvem per les carreteres properes del Vallès per entrenar-nos i esperem que no tardarem massa en tenir un equip català de ciclisme femení i que alguna d´elles pugui arribar a guanyar el mateix que una Marianne Vos que ho ha estat tot en el ciclisme mundial, tan pels títols aconseguits en ruta o en pista, com pels seus guanys econòmics.

Montserrat González Ruíz, tercera Tinenta d’Alcaldessa de l’Àrea d’Economia i Serveis Centrals, és a la vegada Regidora d’Esports de l´Ajuntament de Sabadell. Ho és des de les últimes eleccions municipals. D’això fa quasi un any.

Acompanyada per Sergio Salcedo com Assessor i per Pere Carrasco, en qualitat de Tècnic d’Esports, va exposar als socis del Panathlon, el que són o seran les línies mestres de l’esport sabadellenc en aquesta legislatura del govern encapçalat per Marta Farrés.

“Com a fet de primer nivell- va exposar González- tindrem el termini de les obres al juny del Pavelló de l’Oest (Els Merinals) i la inauguració al mes de setembre. Això servirà per donar cabuda a la gran quantitat de peticions que tenim per la pràctica de l’esport en la nostra ciutat” I va continuar la Regidora. “ A la vegada tenim pendent l’estrena de forma oficial de ”La Llosa de Can Llong”, vorejant Castellarnau, per un pràctica esportiva-lúdica que acollirà activitats a l’aire lliure , tant per nens i nenes com per adults; tot i que ara ja s’està utilitzant”.

El pressupost de la regidoria que dirigeix, és de 8 milions d’euros i en qual s’hi inclou tot; despeses de personal, manteniment de les instal·lacions, promoció de l’esport, subvencions, noves competicions, etc.

“Ajudem de forma econòmica i col·laborem i dins de les nostres possibilitats amb 200 entitats esportives de Sabadell, entre elles al CN Sabadell, pels seus compromisos internacionals, i al Centre d’Esports Sabadell. També en un programa que acull l´esport escolar, el míting internacional d’atletisme en la pista coberta “Carmen Valero”; sense oblidant-se de la societat en risc d’exclusió , al no al racisme i posem una especial atenció a l’esport femení, per l’apoderament de la dona”.

Sabadell compte amb 25 poliesportius, que permeten fer activitat de tots tipus, com va ser la Copa del Món d’Esgrima  – floret masculí- o bé intentar encabir la creixent demanda de les entitats locals, les de sempre i també de noves que es creen contínuament com poden ser les de futbol sala.

“El problema és – continuà la Regidora- que no tenim prou hores hàbils per donar sortida aquesta demanda; tot i que tenim 170 espais polivalents, amb una ocupació del 100×100 principalment des de les 16 a les 23 hores. No hi més pressupost per allargar els horaris; tot i això Sabadell compleix perfectament amb el ratio d’instal·lacions d¡acord amb la seva població”, va finalitzar Montserrat González.

Regidora, Assessor i Tècnic van donar per liquidada la Fundació de l´Esport Sabadellenc, ja que la legislació actual no permet  aquest tipus d´ajuts. De fet ja no estava en funcions des de el 2015.

El director de la Fundació Barcelona Olímpica i del Museu Olímpic i de l’Esport “Joan Antoni Samaranch”, va ser el convidat del mes de març. La proximitat dels JJ.OO de París, aquest estiu i el moviment olímpic van ser el temes principals.
Terrón va recordar la creació de la Fundació. Es va constituir el primer d´abril de 1993, amb els diners sobrants del Comitè Organitzador dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992, -un fet insòlit- el que en uns JJ.OO. sobressin diners, quan encara hi ha ciutats que els estan pagant. La seva finalitat: difondre la realitat dels Jocs de Barcelona i la de promocionar i investigar els valors culturals, ètics, esportius i de qualsevol ordre que emanen de l’ideari olímpic.
Més tard, el 2007 es va inaugurar el Museu Olímpic i de l’Esport que està ubicat al costat mateix de l’estadi de Montjuic i inserit dins la muntanya. És un equipament municipal al cent per cent.
Francesc Terrón va seguir fent un exposició del que representa per l’olimpisme conservar i donar a conèixer el llegat que van deixar els Jocs de Barcelona. Es fa a través d´un patronat, presidit pel regidor d’Esports de l’Ajuntament de Barcelona i del qual, també hi formen part la Generalitat, el Consejo Superior de Deportes i el Comitè Olímpic Espanyol, però va recalcar Terrón, “qui posa els diners és l’Ajuntament”.
Les activitats de la Fundació, es centren en el Fòrum Olímpic “Memorial Romà Cuyàs”, des del 1995 i cada dos anys, amb l’objectiu de reflexionar sobre la temàtica actual en relació amb l’esport. L’última va ser sobre la salut mental de l’esportista, que per cert va tenir una gran acollida.
El director de la Fundació, també va esmentar el BCN Esports Films, una mostra internacional de produccions audiovisuals relacionades amb el món de l´esport i els seus valors.
Tenim les aules d’història que és una plataforma composta per centres universitaris i culturals vinculats a l’esport i l´objectiu és el de promoure la història de l’esport i no ens oblidem dels reconeixements que fem als clubs catalans que són centenaris. Tenim, així mateix, una extensa biblioteca de publicacions que van des de Barcelona 92, fins els Jocs del Mediterrani (1955) i la història de l’estadi de Montjuic (1929-1992).
PARÍS 2024
Els nostres socis van poder escoltar de primera mà, cap on va el moviment olímpic i que es podrà veure a París 2024.
El problema principal del Comitè Olímpic Internacional, és el de captar l’atenció de la joventut cap als Jocs Olímpics, la qual està generalment molt poc interessada cap a ells. La manera de fer-ho, pot ser la de portar nous esports, més d’acord amb els gustos del jovent.
Així, a París hi tindrem el “break dance”, amb participació de 16 ballarins amb les modalitats de “breaking boys” i “breaking girls”, que s´aniran eliminant mútuament amb aquestes formes de ballar. Terrón, va seguir amb les proves de skate molt adaptables per nois i noies de 13 a 15 anys. De fet s’intenta portar als JJ.OO, part dels Jocs Olímpics de la Joventut, que tindran lloc a Dakar (Senegal), per primera vegada en el continent africà.
Francesc Terrón va puntualitzat que no tot es farà a París, aquest proper agost, ja que el surf viatjarà a Tahiti.
Finalment va destacar que la participació total serà de 10.000 esportistes, al 50% dels dos gèneres, 20.000 periodistes acreditats, 329 proves en joc, res a veure amb aquell París de fa cent anys (1924) amb el qual, entre altres coses hi varen competir 136 dones d´entre 3.000 participants.

Volant des de el 1931 i creat el 1953 com Aeroclub Barcelona-Sabadell, “però conegut internacionalment com Aeroclub Sabadell, tot i que mai hem figurat en la Festa de l´Esport de Sabadell, tenim 1200 socis i avui dia som el més gran d´Europa”. D’aquesta manera el seu president Pere-Joan Nogueroles va començar la seva exposició de la realitat del club, als socis del Panathlon en la seva reunió del mes de febrer.

Nogueroles, que a més és membre de l’equip nacional de vol a motor de la Federació Aeronàutica i és sots campió d´Espanya del 2023 en aquesta modalitat, va estar acompanyat pel seu vicepresident, i també practicant, David Comellas.

“Som propietaris de 43 avions que estan a disposició dels socis i tenim totes les disciplines en funcionament, des de volar en ultralleuger, vol a motor i a vela, i també l’acrobàcia i en algunes d´aquestes branques som campions de Catalunya”, va prosseguir.

Per la seva part, Comellas va insistir en la necessitat d’obrir-se al públic i així va recordar que cada tercer diumenge de mes fan una jornada de portes obertes “i el nostre objectiu és aconseguir que altres aeroclubs com els de França, Polònia, Eslovàquia o Txèquia d´entre altres països son reconeguts com dels millors i sense tenir la nostra capacitat de terreny o de mitjans”.

L’aeroport de Sabadell, situat a la carretera de Bellaterra, no té un fàcil accés i la complexitat de la propietat -una part correspon a l´entitat i l´altra a AENA- no ajuda.

“La capacitat de l’aeroport permet aterrar un avió cada cinc minuts, si convingués, en una pista de 1000 m. de llargada .Tenim 52 empleats i 270 alumnes i entre els nostres cursos de formació han sorgit pilots professionals que treballen per exemple a Vueling o Ryan-Air, que per cert en la companyia més exigent amb la capacitat del seus aviadors”, va concretar Pere-Joan Nogueroles.

President i vicepresident va estar d’acord que la modalitat competitiva del ral·li és l´especialitat més espectacular i divertida, ja que s´ha de saber pilotar, tenir en compte la velocitat de l´aparell i del vent, els girs i aterrar amb precisió.

“Un dels problemes del nostre esport -varen coincidir- és per una part que se’ns considera elitistes, quan en realitat la despesa és similar a la de qualsevol temporada d’un practicant d’esquí. L’altre que només som noticies quan hi ha accidents o bé aterrem sobre una benzinera o en una autopista”.

Es pot pilotar des de els 17 anys i no hi ha límit d’edat. Cal passar un examen mèdic per poder-ho fer. La seguretat està per sobre de tot i les revisions tècniques son constants.

Van considerar que l’ultralleuger nord-americà Cesna és el més utilitzat en un Aeroclub BCN-SBD que té un avió totalment elèctric, l’únic que existeix a Espanya.

“L’única manera de perdre la por a volar és volar” vàren sentenciar.

Vàrem començar el 2024 amb un minut de silenci en memòria de Carme Valero (sòcia de l’entitat del 1985 al 1992) i traspassada recentment.
El primer convidat de l’any va ser el periodista sabadellenc Axel Torres Xirau, comentarista, analista, etc. dels partits de La Lliga i de la Champions, a més de conseller del Centre d’Esports Sabadell. I el futbol i el seu gran poder d´atracció, va ser el tema de la nit.
“El món del futbol, és un món complex amb molts interessos i on l´esport en sí no és el més important, el que compte més és el món empresarial”, va ser l’inici del qui va treballar entre altres llocs i programes amb ”Carrusel Deportivo,” “El Larguero” o Radio Marca, etc.
“Els interessos i les pugnes entre la FIFA i la UEFA són constants i el trasllats de diverses competicions a l´Arabia Saudí, ho justifiquen per la quantitat de diners que es generen i que ho poden invertir en ajudes a clubs modestos i en la promoció del futbol” va continuar exposant Torres.
El sabadellenc va demanar una major democràcia entre els màxims organismes que lideren el futbol mundial i més transparència en l´elecció del seus col·lectius, entre els quals hi figura el de l’arbitratge.
“No estic d’acord amb la compra i trasllats de localitats dels equips, ja que es perd l´arrelament amb la societat i la ciutat; és a dir amb les franquícies” va seguir un Axel que es va mostrar escèptic en quan a la Super-lliga que té al Real Madrid i al FC Barcelona com a màxims avaladors, així com en la propera Champions: amb 36 equips dividits en quatre grups.
Torres va manifestar que la seva màxima preocupació és la de ser equilibrat en els seus comentaris a la televisió i, a més, és conseller del Centre d´Esports Sabadell.
Soc soci del Sabadell des de fa molts anys i el meu avi havia jugat al futbol, però en l’Atlètic Sabadell, i veig amb preocupació la situació actual del nostre club amb la possible compra per part d’un grup inversor italià amb una aportació milionària, com són els 7,5 milions dels quals se’n parla i l’exigència de portar un entrenador italià, del qual només es coneixen fracassos, quan nosaltres tenim l’Óscar Cano de gran solvència i reconeixement pels seus èxits, pujant equips a divisions superiors. Tot això origina una incertesa i desconcert entre la plantilla de jugadors, tècnics, empleats i socis, especialment perquè s’està ja en plena tasca de la segona part de l’actual temporada en l´ambient futbolístic.
En aquest moment d’escriure aquestes línies no se sap de forma oficial i definitiva el que pot passar amb el grup inversor italià.

Fotografia: Axel Torres en el moment de la xerrada. Autor: Àngel Viñeta

Per acabar l’any hem comptat, per a la darrera xerrada, amb la presència del nostre soci Joan Soteras.

En Joan és l’actual president de la Federació Catalana de Futbol i membre de la Comissió Gestora de la Real Federación Española de Fútbol.

Durant la seva exposició en Joan ha explicat com va viure el cas Rubiales i, el seu propi cas, quan es van haver de repetir les eleccions a la Federació Catalana.

En el primer cas es va remetre al Comunicat dels Presidents de les Federacions Territorials i, en el segon, de les pressions sofertes ja que, en paraules seves: “La Federació Catalana de Futbol és molt desitjable des del punt de vista polític”.

Després va explicar tot el que fa la Federació Catalana i va començar dient “la Catalana està molt ben vista per la resta de Federacions, ja que és la millor”. I va donar dades concretes:  225000 Llicències, 30 milions de pressupost, 1400 Clubs, 180 Treballadors i 14 Delegacions.

Finalment va parlar dels seu gran projecte com a President de la Federació Catalana és la construcció de la Ciutat Esportiva, ja que segons Soteras: “som de les poques territorials que no en té” i va explicar el projecte que s’està treballant amb l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat.

I també va anunciar que, aquest, serà el seu darrer mandat i va prometre que tornarà a venir a les xerrades ja que ara li és impossible ja que té un peu aquí i un altre a Madrid.

Aquest és el rècord personal de Joan Monràs. L’ultra fondista sabadellenc va exposar als nostres socis la seva dedicació no professional a les curses de llarga distància en trail i també els seus entrenaments.
“M´entreno tots els dies de la setmana, sota la supervisió del també atleta sabadellenc, Llorenç Esteve, corrent per la muntanya (uns 4.500 km. a l´any) complementats amb el gimnàs i una alimentació adequada”. Monràs de 33 anys, té grans projectes pel futur, en una disciplina esportiva que va a més, sota l´impuls que li va donar i segueix donant, Kilian Jornet.

“Moltes de les competicions actuals segueixen els patrons fixats per empreses privades, com pot ser Salomon, del qual soc ambaixador. Tot i això hi ha intents per fundar una federació mundial que agrupi i reglamenti totes les diverses curses i distàncies que tenim ara”, segueix referint-se Monràs, que veu cabdal la funció no solament de l´entrenador si més no, dels seus amics i assistents en les curses en els avituallaments, preparant i servint “la taula”, en la qual no falta el codonyat, la xocolata, els pastissos, els sucs,……. fonamentals per seguir en competició.

CURSES I ENTRENAMENTS
Joan Monràs ha competit en l´UTB ( l´Ultrail del Montblanc), és a dir des de Chamonix passant per tres països; Itàlia, Suïssa i França amb 100 km. de recorregut, amb un desnivell positiu de 6.500 metres. O bé en l´Ultra Trail d´Andorra on és va classificar en 3r. lloc, amb un temps de 17 hores i mitja i superant 126 km. amb 8.200 metres de desnivell positiu i amb una participació de 200 corredors dels quals en van acabar només 40.

“Els 100 km. d´Andorra, qye van ser molt durs enmig d´una tempesta, o bé la Trans Gran Canària des de la platja de Las Canteras, són curses molt tècniques en les quals les pujades i baixades són constants i és potser en la baixada on en trec més profit”. Això confirma aquests nou minuts per baixar des del cim de La Mola fins els dipòsits, pel camí dels Monjos.

“Els resultats que aconsegueixo durant la temporada queden reflectits en un rànquing que em permet que m´invitin a curses de les més importants del món, com potser, la de Zegama en el País Basc, així com en l´ajut en forma de material per part de Salomon. També els que rebo en forma de nutrició d´altres esponsors, que em permet anar fent, ara bé això sí, compaginant-ho amb la meva activitat laboral” conclou el sabadellenc.

La temporada 2023-2024 ha començat amb la presència de la UES encapçalada pel seu president, Josep Maria Manyosa tot i que el protagonista va ser Daniel Risco ben assistit pels seus companys de l’Entitat: Leonor Valero, Josep Giralt i Salvador Berdajín, aquest últim, guia voluntari de l’ONCE pel que fa el senderisme.

Daniel Risco, terrassenc de 60 anys, portava una vida del que diem “normal” quan un dia li van diagnosticar una mutació genètica coneguda com retinosi pigmentària que l´ha portat a una sordceguesa, que l´han deixat en un camp visual de només d’un ú per cent quan hi ha claror i nul quan és fosc.“Un ú per cent de visió significa veure, quan hi ha sol, com si miri-s’hi pel forat d´una escopeta”, resumeix Risco.

Aficionat a l’esport Daniel va proposar, fa uns tres anys, abans de la pandèmia va suggerir a Salvador Berdajin de pujar el Pedraforca. La resposta va ser afirmativa, però subjecte a un llarg entrenament molt especial.

“Això va significar entrar en un món en que el guiatge amb barra direccional, i l´arnès son imprescindibles com elements de seguretat, ja que jo m´he de guiar pels sons i les paraules dels companys” sintetitza un satisfet Daniel Risco,
Això va portar-lo amb l´ajut de Manolo Barcia, Berdajín i Giralt; tots socis de la UES a fer el cim del Pollegó Superior (2.506 metres) a la muntanya del Pedraforca. “És el reconeixement emocional, ´la satisfacció que et dona haver-ho aconseguit; aquí no hi ha premis, ni trofeus, ni podis…. “ conclou Daniel.

Els entrenaments a La Mola, Can Deu i altres llocs de la rodalia de Sabadell el va posar en forma física i anímica per la seva particular aventura de la qual en les seves pròpies paraules” si el pujar és cansat el baixar és més perillós i s´ha d´anar amb molta cura, ja que la sensació de caure al buit és constant.”

LA MARXA NÒRDICA EN PLE AUGE
Cada vegada és més freqüent veure pels camps i senders la pràctica de la marxa nòrdica, en solitari o bé en grups. Uns cursets a Múrcia vàrem portar a Manolo Barcia i Leonor Valero a fer un curs monogràfic d´aquest tipus de marxa adaptada i progressió per terrenys no tècnics amb sistema guiat NW Blind.

La UES és capdavantera i tant en el senderisme inclusiu com en la marxa nòrdica i això fa que moltes persones s’encoratgin a la seva pràctica en unes disciplines esportives en les quals falten reglaments i també voluntaris que ajudin a que l´esport sigui veritablement per tothom.

Com cada any a principis de juliol es celebra el Sopar de Final de Temporada on s’aprofita per fer balanç de la temporada i fer l’entrega del Premi Panathlon i es fa un reconeixement als socis que porten 25 o 50 anys de socis.

L’acte va comptar amb la presència de la nova regidora d’Esports, Montse González i la responsable de l’esport local durant els últims quatre anys, Laura Reyes.

Després del sopar Josep M. Antentas va fer de mestre de cerimònies on va anar desgranant les activitats realitzades i va donar pas al nostre president Josep Masip que va fer un discurs centrat en les dificultats superades i les dues pèrdues que hem patit darrerament. Segons les seves pròpies paraules: “Per fi  hem pogut gaudir com cada any de grans esportistes després del que va significar la pandèmia”. I pel que fa  a les pèrdues que hem patit: “Especialment, vull fer un reconeixement al Pep Molins, que ens ha deixat un gran buit, com a esportista i com a persona en el món de l’esport. També vull recordar la figura de Jordi Roca, que sempre quedarà amb nosaltres com l’autor del logotip del Panathlon”. Finalment va fer un reconeixement a la tasca realitzada per la anterior regidora Laura Reyes i va desitjar molta sort a la nova regidora Montse González.

Després va tenir lloc l’entrega del Premi Panathlon 2022 a Enric Campos.

L’Enric va néixer l’any 1951 a Badalona. Va ser jugador al Joventut, Laietà, Circol Catòlic i Premià. Després va ser el primer director de l’escola de la Penya (Joventut de Badalona). Va arribar a Sabadell l’any 1985 i l’any 1998 es va posar al front del Creu Alta Sabadell.

Per l’Enric “El més important de l’esport és la quantitat de gent que et trobes i les relacions que fas. Estic molt agraït d’aquest premi. A Sabadell hem viscut bons moments al bàsquet. Vam crear l’Associació de Clubs de Bàsquet de Sabadell (ACBS); hem tingut clínics amb entrenadors com l’Aito Garcia Reneses i el Sergio Scariolo; hem vist el partit més llarg de la història amb el Sant Nicolau i també vull agraeixo la tasca feta al Creu Alta Bàsquet junt amb l’Agustí Forrellat entre altres persones”.

Va fer l’entrega del premi el president Josep Masip i la regidora d’Esports Montse González-

Després es van homenatjar als socis que han fet 25 anys a l’entitat, En aquesta ocasió no hi havia ningú que en fes 50. Els quatre socis que han arribar als 25 anys de soci eren: Antoni Coret, Bautista Domedel, Pere Bosch i Jaume Fontserè. Els dos primers, que hi eren presents, van rebre el guardó del president Josep Masip i el president d’honor Martí Sala.

L’acte es va acabar recordant que la propera temporada començarà a l’octubre.