Prova atlètica dels 110 m. tanques: Cursa en línia recta amb 10 tanques de 1,06 m d’alçada que s’han de passar, (no saltar que no és correcte en l’argot de l’atletisme), separades per 9,14 m. -que és un interval constant entre les tanques– l’última distanciada a 14,02 m. de la meta, de la mateixa manera que de la sortida fins a la primera tanca hi ha 13,72 m. Evidentment el corredor ha de fer tot el recorregut sense envair el carrer del costat -li costaria la desqualificació, a l’igual que ho seria tombar l’obstacle de manera intencionada, com també ho seria no passar la tanca per sobre de la seva estructura i fer-ho per la part lateral. Per acabar de complicar-ho el vent no pot superar el 2,0 m/s favorable a l’atleta. Si és superior la marca aconseguida no és vàlida.
Tot això i més va ser la vida de Javier Moracho Torrente (Monzón, 1957), el convidat del Panathlon Sabadell en el mes de novembre.
Bé, vinc d’una família aragonesa humil i desprès d’estudiar poc i de treballar des de molt jove, en diversos oficis vaig trobar en l’esport i en l’atletisme la realització de la meva vida -va començar un Moracho enmig de múltiples anècdotes i amb la seva particular i enganxosa manera d’explicar-se.
L’arribada a la Residència Blume de Barcelona va suposar un abans i un desprès per Moracho, disposat a menjar-se el món, i així va ser. Resultat final: Campió d’Europa de 60 m. tanques (la versió en pista coberta dels 110 m) l’any 1986 (Madrid), abans medalla de bronze el 1980 i de plata el 1981. Més plata en els mundials del 1985. Or en els Jocs del Mediterrani (1983) ja en els 110 m. Setze títols (vuit indoor i vuit a l’aire lliure) Campió d’Espanya. Tres participacions en els JJ.OO, amb un més que valuós setè lloc en la final dels de Moscou (1980).
Sempre m’he entrenat amb el mateix preparador: Jaime Enciso. He estat en diversos equips: Barça, Larios, New Balance, Nike, etc., sempre he buscat el millor benefici i la professionalització d’un esport -l’atletisme- que ho necessitava i vaig retirar-me el 1990 als 32 anys, quan arriba ”el dia desprès”, no gens fàcil de gestionar.
Moracho va tenir una curta experiència en l’atletisme nord-americà, concretament a la Universitat de Washington, seu de grans corredors de fons africans com, Henry Rono o Samson Kimobwa, entre altres, experiència però que li va servir per conèixer de primera mà com funcionava el “mercat”. El de Monzón va ser durant vàries temporades el millor europeu en les proves de tanques, només superat, i no sempre, pels Nehemiah, Kingdom, Casañas (cubà) i pocs més.
He tingut sort amb les lesions, poques i no importants. Era un atleta de constitució forta, una bona sortida i un afany de guanyar sempre. Això em va permetre estar durant sis anys en el top15 del rànquing mundial. Com a final em van considerar el millor corredor de tanques de tots els temps (1992), per l’Asociación Española de Estadísticos de Atletismo.
“LA VUELTA”, ATACAMA, MONGOLIA….
Mai he deixar de treballar com a professor d’Educació Física en instituts catalans, fins a la meva jubilació i he procurat estar en actiu ja sigui aconsellant atletes en el final de la seva carrera esportiva, com en lluitar contra el dopatge, quan era el capità de la selecció espanyola. Actualment encara intento fer entendre a les autoritats la necessitat que els esportistes cotitzin a la Seguretat Social, per allò del dia desprès que fem?.
El caràcter de Javier Moracho, el fa idoni per les relacions públiques. Ho va ser de la “Vuelta Ciclista a España”, coneixent a fons el món del ciclisme professional. Va ser comentarista d’atletisme per Eurosport i organitzador de mítings arreu de l’estat espanyol.
Mai he deixat de fer esport i el ciclisme en particular. He corregut moltes vegades la “Quebrantahuesos”, la del desert d’Atacama (Xile). Ara hi torno amb l’Indurain, l’Olano i més gent. Una cursa pel desert de tres dies a 4.000 m. d’altitud, també ho he fet per Mongòlia. La Transpirinenca la tinc en el meu haver. De fet el ciclisme hauria pogut ser el meu esport, però a Monzón no hi havia club ciclista i vaig anar a parar a l’atletisme. Una vegada retirat vaig provar el golf, però vaig veure que no era per a mi.
Moracho està orgullós de haver sortit de Monzón, població que ha tingut fins a vuit olímpics.