panathlonsbd_admin

Volant des de el 1931 i creat el 1953 com Aeroclub Barcelona-Sabadell, “però conegut internacionalment com Aeroclub Sabadell, tot i que mai hem figurat en la Festa de l´Esport de Sabadell, tenim 1200 socis i avui dia som el més gran d´Europa”. D’aquesta manera el seu president Pere-Joan Nogueroles va començar la seva exposició de la realitat del club, als socis del Panathlon en la seva reunió del mes de febrer.

Nogueroles, que a més és membre de l’equip nacional de vol a motor de la Federació Aeronàutica i és sots campió d´Espanya del 2023 en aquesta modalitat, va estar acompanyat pel seu vicepresident, i també practicant, David Comellas.

“Som propietaris de 43 avions que estan a disposició dels socis i tenim totes les disciplines en funcionament, des de volar en ultralleuger, vol a motor i a vela, i també l’acrobàcia i en algunes d´aquestes branques som campions de Catalunya”, va prosseguir.

Per la seva part, Comellas va insistir en la necessitat d’obrir-se al públic i així va recordar que cada tercer diumenge de mes fan una jornada de portes obertes “i el nostre objectiu és aconseguir que altres aeroclubs com els de França, Polònia, Eslovàquia o Txèquia d´entre altres països son reconeguts com dels millors i sense tenir la nostra capacitat de terreny o de mitjans”.

L’aeroport de Sabadell, situat a la carretera de Bellaterra, no té un fàcil accés i la complexitat de la propietat -una part correspon a l´entitat i l´altra a AENA- no ajuda.

“La capacitat de l’aeroport permet aterrar un avió cada cinc minuts, si convingués, en una pista de 1000 m. de llargada .Tenim 52 empleats i 270 alumnes i entre els nostres cursos de formació han sorgit pilots professionals que treballen per exemple a Vueling o Ryan-Air, que per cert en la companyia més exigent amb la capacitat del seus aviadors”, va concretar Pere-Joan Nogueroles.

President i vicepresident va estar d’acord que la modalitat competitiva del ral·li és l´especialitat més espectacular i divertida, ja que s´ha de saber pilotar, tenir en compte la velocitat de l´aparell i del vent, els girs i aterrar amb precisió.

“Un dels problemes del nostre esport -varen coincidir- és per una part que se’ns considera elitistes, quan en realitat la despesa és similar a la de qualsevol temporada d’un practicant d’esquí. L’altre que només som noticies quan hi ha accidents o bé aterrem sobre una benzinera o en una autopista”.

Es pot pilotar des de els 17 anys i no hi ha límit d’edat. Cal passar un examen mèdic per poder-ho fer. La seguretat està per sobre de tot i les revisions tècniques son constants.

Van considerar que l’ultralleuger nord-americà Cesna és el més utilitzat en un Aeroclub BCN-SBD que té un avió totalment elèctric, l’únic que existeix a Espanya.

“L’única manera de perdre la por a volar és volar” vàren sentenciar.

Vàrem començar el 2024 amb un minut de silenci en memòria de Carme Valero (sòcia de l’entitat del 1985 al 1992) i traspassada recentment.
El primer convidat de l’any va ser el periodista sabadellenc Axel Torres Xirau, comentarista, analista, etc. dels partits de La Lliga i de la Champions, a més de conseller del Centre d’Esports Sabadell. I el futbol i el seu gran poder d´atracció, va ser el tema de la nit.
“El món del futbol, és un món complex amb molts interessos i on l´esport en sí no és el més important, el que compte més és el món empresarial”, va ser l’inici del qui va treballar entre altres llocs i programes amb ”Carrusel Deportivo,” “El Larguero” o Radio Marca, etc.
“Els interessos i les pugnes entre la FIFA i la UEFA són constants i el trasllats de diverses competicions a l´Arabia Saudí, ho justifiquen per la quantitat de diners que es generen i que ho poden invertir en ajudes a clubs modestos i en la promoció del futbol” va continuar exposant Torres.
El sabadellenc va demanar una major democràcia entre els màxims organismes que lideren el futbol mundial i més transparència en l´elecció del seus col·lectius, entre els quals hi figura el de l’arbitratge.
“No estic d’acord amb la compra i trasllats de localitats dels equips, ja que es perd l´arrelament amb la societat i la ciutat; és a dir amb les franquícies” va seguir un Axel que es va mostrar escèptic en quan a la Super-lliga que té al Real Madrid i al FC Barcelona com a màxims avaladors, així com en la propera Champions: amb 36 equips dividits en quatre grups.
Torres va manifestar que la seva màxima preocupació és la de ser equilibrat en els seus comentaris a la televisió i, a més, és conseller del Centre d´Esports Sabadell.
Soc soci del Sabadell des de fa molts anys i el meu avi havia jugat al futbol, però en l’Atlètic Sabadell, i veig amb preocupació la situació actual del nostre club amb la possible compra per part d’un grup inversor italià amb una aportació milionària, com són els 7,5 milions dels quals se’n parla i l’exigència de portar un entrenador italià, del qual només es coneixen fracassos, quan nosaltres tenim l’Óscar Cano de gran solvència i reconeixement pels seus èxits, pujant equips a divisions superiors. Tot això origina una incertesa i desconcert entre la plantilla de jugadors, tècnics, empleats i socis, especialment perquè s’està ja en plena tasca de la segona part de l’actual temporada en l´ambient futbolístic.
En aquest moment d’escriure aquestes línies no se sap de forma oficial i definitiva el que pot passar amb el grup inversor italià.

Fotografia: Axel Torres en el moment de la xerrada. Autor: Àngel Viñeta

Per acabar l’any hem comptat, per a la darrera xerrada, amb la presència del nostre soci Joan Soteras.

En Joan és l’actual president de la Federació Catalana de Futbol i membre de la Comissió Gestora de la Real Federación Española de Fútbol.

Durant la seva exposició en Joan ha explicat com va viure el cas Rubiales i, el seu propi cas, quan es van haver de repetir les eleccions a la Federació Catalana.

En el primer cas es va remetre al Comunicat dels Presidents de les Federacions Territorials i, en el segon, de les pressions sofertes ja que, en paraules seves: «La Federació Catalana de Futbol és molt desitjable des del punt de vista polític».

Després va explicar tot el que fa la Federació Catalana i va començar dient «la Catalana està molt ben vista per la resta de Federacions, ja que és la millor». I va donar dades concretes:  225000 Llicències, 30 milions de pressupost, 1400 Clubs, 180 Treballadors i 14 Delegacions.

Finalment va parlar dels seu gran projecte com a President de la Federació Catalana és la construcció de la Ciutat Esportiva, ja que segons Soteras: «som de les poques territorials que no en té» i va explicar el projecte que s’està treballant amb l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat.

I també va anunciar que, aquest, serà el seu darrer mandat i va prometre que tornarà a venir a les xerrades ja que ara li és impossible ja que té un peu aquí i un altre a Madrid.

Aquest és el rècord personal de Joan Monràs. L’ultra fondista sabadellenc va exposar als nostres socis la seva dedicació no professional a les curses de llarga distància en trail i també els seus entrenaments.
“M´entreno tots els dies de la setmana, sota la supervisió del també atleta sabadellenc, Llorenç Esteve, corrent per la muntanya (uns 4.500 km. a l´any) complementats amb el gimnàs i una alimentació adequada”. Monràs de 33 anys, té grans projectes pel futur, en una disciplina esportiva que va a més, sota l´impuls que li va donar i segueix donant, Kilian Jornet.

“Moltes de les competicions actuals segueixen els patrons fixats per empreses privades, com pot ser Salomon, del qual soc ambaixador. Tot i això hi ha intents per fundar una federació mundial que agrupi i reglamenti totes les diverses curses i distàncies que tenim ara”, segueix referint-se Monràs, que veu cabdal la funció no solament de l´entrenador si més no, dels seus amics i assistents en les curses en els avituallaments, preparant i servint “la taula”, en la qual no falta el codonyat, la xocolata, els pastissos, els sucs,……. fonamentals per seguir en competició.

CURSES I ENTRENAMENTS
Joan Monràs ha competit en l´UTB ( l´Ultrail del Montblanc), és a dir des de Chamonix passant per tres països; Itàlia, Suïssa i França amb 100 km. de recorregut, amb un desnivell positiu de 6.500 metres. O bé en l´Ultra Trail d´Andorra on és va classificar en 3r. lloc, amb un temps de 17 hores i mitja i superant 126 km. amb 8.200 metres de desnivell positiu i amb una participació de 200 corredors dels quals en van acabar només 40.

“Els 100 km. d´Andorra, qye van ser molt durs enmig d´una tempesta, o bé la Trans Gran Canària des de la platja de Las Canteras, són curses molt tècniques en les quals les pujades i baixades són constants i és potser en la baixada on en trec més profit”. Això confirma aquests nou minuts per baixar des del cim de La Mola fins els dipòsits, pel camí dels Monjos.

“Els resultats que aconsegueixo durant la temporada queden reflectits en un rànquing que em permet que m´invitin a curses de les més importants del món, com potser, la de Zegama en el País Basc, així com en l´ajut en forma de material per part de Salomon. També els que rebo en forma de nutrició d´altres esponsors, que em permet anar fent, ara bé això sí, compaginant-ho amb la meva activitat laboral” conclou el sabadellenc.

La temporada 2023-2024 ha començat amb la presència de la UES encapçalada pel seu president, Josep Maria Manyosa tot i que el protagonista va ser Daniel Risco ben assistit pels seus companys de l’Entitat: Leonor Valero, Josep Giralt i Salvador Berdajín, aquest últim, guia voluntari de l’ONCE pel que fa el senderisme.

Daniel Risco, terrassenc de 60 anys, portava una vida del que diem “normal” quan un dia li van diagnosticar una mutació genètica coneguda com retinosi pigmentària que l´ha portat a una sordceguesa, que l´han deixat en un camp visual de només d’un ú per cent quan hi ha claror i nul quan és fosc.“Un ú per cent de visió significa veure, quan hi ha sol, com si miri-s’hi pel forat d´una escopeta”, resumeix Risco.

Aficionat a l’esport Daniel va proposar, fa uns tres anys, abans de la pandèmia va suggerir a Salvador Berdajin de pujar el Pedraforca. La resposta va ser afirmativa, però subjecte a un llarg entrenament molt especial.

“Això va significar entrar en un món en que el guiatge amb barra direccional, i l´arnès son imprescindibles com elements de seguretat, ja que jo m´he de guiar pels sons i les paraules dels companys” sintetitza un satisfet Daniel Risco,
Això va portar-lo amb l´ajut de Manolo Barcia, Berdajín i Giralt; tots socis de la UES a fer el cim del Pollegó Superior (2.506 metres) a la muntanya del Pedraforca. “És el reconeixement emocional, ´la satisfacció que et dona haver-ho aconseguit; aquí no hi ha premis, ni trofeus, ni podis…. “ conclou Daniel.

Els entrenaments a La Mola, Can Deu i altres llocs de la rodalia de Sabadell el va posar en forma física i anímica per la seva particular aventura de la qual en les seves pròpies paraules” si el pujar és cansat el baixar és més perillós i s´ha d´anar amb molta cura, ja que la sensació de caure al buit és constant.”

LA MARXA NÒRDICA EN PLE AUGE
Cada vegada és més freqüent veure pels camps i senders la pràctica de la marxa nòrdica, en solitari o bé en grups. Uns cursets a Múrcia vàrem portar a Manolo Barcia i Leonor Valero a fer un curs monogràfic d´aquest tipus de marxa adaptada i progressió per terrenys no tècnics amb sistema guiat NW Blind.

La UES és capdavantera i tant en el senderisme inclusiu com en la marxa nòrdica i això fa que moltes persones s’encoratgin a la seva pràctica en unes disciplines esportives en les quals falten reglaments i també voluntaris que ajudin a que l´esport sigui veritablement per tothom.

Com cada any a principis de juliol es celebra el Sopar de Final de Temporada on s’aprofita per fer balanç de la temporada i fer l’entrega del Premi Panathlon i es fa un reconeixement als socis que porten 25 o 50 anys de socis.

L’acte va comptar amb la presència de la nova regidora d’Esports, Montse González i la responsable de l’esport local durant els últims quatre anys, Laura Reyes.

Després del sopar Josep M. Antentas va fer de mestre de cerimònies on va anar desgranant les activitats realitzades i va donar pas al nostre president Josep Masip que va fer un discurs centrat en les dificultats superades i les dues pèrdues que hem patit darrerament. Segons les seves pròpies paraules: “Per fi  hem pogut gaudir com cada any de grans esportistes després del que va significar la pandèmia». I pel que fa  a les pèrdues que hem patit: «Especialment, vull fer un reconeixement al Pep Molins, que ens ha deixat un gran buit, com a esportista i com a persona en el món de l’esport. També vull recordar la figura de Jordi Roca, que sempre quedarà amb nosaltres com l’autor del logotip del Panathlon». Finalment va fer un reconeixement a la tasca realitzada per la anterior regidora Laura Reyes i va desitjar molta sort a la nova regidora Montse González.

Després va tenir lloc l’entrega del Premi Panathlon 2022 a Enric Campos.

L’Enric va néixer l’any 1951 a Badalona. Va ser jugador al Joventut, Laietà, Circol Catòlic i Premià. Després va ser el primer director de l’escola de la Penya (Joventut de Badalona). Va arribar a Sabadell l’any 1985 i l’any 1998 es va posar al front del Creu Alta Sabadell.

Per l’Enric “El més important de l’esport és la quantitat de gent que et trobes i les relacions que fas. Estic molt agraït d’aquest premi. A Sabadell hem viscut bons moments al bàsquet. Vam crear l’Associació de Clubs de Bàsquet de Sabadell (ACBS); hem tingut clínics amb entrenadors com l’Aito Garcia Reneses i el Sergio Scariolo; hem vist el partit més llarg de la història amb el Sant Nicolau i també vull agraeixo la tasca feta al Creu Alta Bàsquet junt amb l’Agustí Forrellat entre altres persones».

Va fer l’entrega del premi el president Josep Masip i la regidora d’Esports Montse González-

Després es van homenatjar als socis que han fet 25 anys a l’entitat, En aquesta ocasió no hi havia ningú que en fes 50. Els quatre socis que han arribar als 25 anys de soci eren: Antoni Coret, Bautista Domedel, Pere Bosch i Jaume Fontserè. Els dos primers, que hi eren presents, van rebre el guardó del president Josep Masip i el president d’honor Martí Sala.

L’acte es va acabar recordant que la propera temporada començarà a l’octubre.

El Panathlon sabadellenc va tancar la seva temporada de convidats amb la presència del president i director de la Volta Ciclista a Catalunya, Ruben Peris, acompanyat del secretari general, Victor Mur.
Una Volta a Catalunya disputada entre el 20 i 26 del març passat, i que va tenir a Sabadell com a marc final de la 4a etapa amb un recorregut de 188 km. amb sortida a Llívia. L’australià Kaden Groves (Alpecin-Deceuninck) va ser-ne el guanyador.
“L’Eix Macià va proporcionar un gran final degut a la seva amplitud i Sabadell va entrar a formar part de la 102ena. edició de la Volta Ciclista a Catalunya, en una etapa que si bé va ser resolta a l´esprint, abans els corredors van haver de pujar tres ports entre ells el de La Molina i que haguessin volgut que el sabadellenc David de la Cruz hagués pogut culminar amb èxit la seva escapada, la bellesa de l´esprint final va ser incomparable”, d’aquesta forma Peris sintetitzava aquesta quarta etapa d’una Volta creada el 1911 (el Tour ho va ser el 1903 i el Giro el 1909).
Abans, però Ruben Peris va fer un breu i documentat recordatori dels més de cent anys de la prova ciclista catalana.
“Som la tercera prova per etapes més antiga, darrera del Tour i del Giro. La primera edició (1911), amb tres etapes i 365 km, de recorregut total que va guanyar Sebastià Masdeu a un mitjana de 23 km/hora; aquest any l’eslovè Primöz Roglic ho ha fet a una mitjana de 41 km/hora. No cal dir el que ha evolucionat en aquests més de cent anys el ciclisme”.
El president de la Volta va recordar els grans noms que al llarg d’aquest segle han contribuït a posar a la Volta al lloc del que ara gaudeix. Així els Mariano Cañardo, Miquel Poblet, Jacques Anquetil, Felice Gimondi i com no el més gran de tots els temps -en opinió de Ruben Peris- el belga Eddy Merckx, sense oblidar-se dels Indurain, Zulle, Gelabert o bé Contador, 1r.classificat a la Volta del Centenari, el 2011, però posteriorment desqualificat, passant el títol a l’italià Michele Scarponi, que temps desprès moria en un accident de tràfic, mentre s’entrenava.
“Com és habitual hem passat per temps molt difícils, però amb gent que ha estimat i estima el ciclisme, com Ramon Torres -l’avi Torres-, el mateix Poblet convertit a director de la cursa i de la Unió Esportiva Sants hem superat tots els entrebancs, fins gaudir d’una gran acceptació internacional, ja que estem molt ben posicionats en el calendari de la World Tour, una mena de Champions League del ciclisme”.
El president i director va citar una sèrie de números i fets que ha donat com a fruit el resultat actual de la Volta. Així doncs, d’un pressupost de 4,5 milions de pessetes (uns 27.000 € actuals) del 1966, s’ha passat als 1.400.000 € d’ara. Gràcies a l’acord amb la companyia francesa ASO (propietària del Tour, Vuelta a Espanya, la París- Niza, del Dakar o de la marató de París) ha fet que 190 països ens segueixin per televisió, amb la difusió que representa pel país. També els nou milions de seguidors per les xarxes o de les 5.000 pernoctacions que ha suposat aquesta edició, per veure en acció els 18 equips millors del món, dels quals Primoz Roglic va ser el guanyador, empatat a temps amb Remco Evenepoel, acaparador de mallots, com van ser els de punts, muntanya i millor jove i tot que no va poder amb el de millor català -al ser belga- que es va adjudicar el Vilanoví de la Geltrú, Marc Soler.
L’objectiu present per Ruben Peris i el seu equip directiu està en potenciar “La reVolta”, la prova femenina que en la seva quarta edició (2023), ha tingut en l´anglesa Claire Steels, la gran vencedora.

El Voleibol va néixer a finals del segle XIX de la mà de William G. Morgan un professor d’Educació Física a Springfield (Massachussets) i difós pels soldats nordamericans durant la Primera Guerra Mundial.

Aquí a casa nostra, ho va fer una secció de la Joventut Atlètica Sabadell a finals dels anys 60 del segle passat i va tenir la seva continuïtat i consolidació de la mà del Club Natació Sabadell a partir de 1976.

Per fer-ne un repàs i actualització del vòlei vàrem convidar Òscar Llagostera, president de la secció del CNS i els entrenadors Xavier Perales i Roberto Pozzato, que ho són dels equips femenins i masculins, respectivament.

“Tenim 250 llicències de jugadors de vòlei pista i unes 40 de vòlei platja i no em podem tenir-ne més perquè no tenim prou espai, no són professionals i tot i això els resultats són òptims en totes les categories; és a dir alevins, infantils, cadets, juvenils, fins arribar als sèniors que competeixen en la Super Lliga 2, els homes i en la 1ª Divisió Nacional, les dones”, va ser el resum de Llagostera.

Els tècnics van destacar el paper fonamental de la pedrera i, prova d’això és que l’any passat van ser considerats el millor Club d’Espanya de Base. I el proper pas serà aprofundir en la relació amb escoles i instituts i reforçar la branca femenina d’ara en endavant.

La resta de la presentació va girar al voltant d’aspectes tècnics i de la falta de recursos. Cal una Llei de Mecenatge que faciliti l’esponsorització per part de les firmes comercials

Una entrevista del periodista Pere Figueras a la secció «El Personatge» del Diari Sabadell d’aquest cap de setmana ens ha permès conèixer una mica més a la nostra consòcia Carme Martínez.

La Carme ha fonamentat la seva vida entre la seva feina al Banc de Sabadell i el Bàsquet. Al Banc on hi va passar tota la seva trajectòria professional i el bàsquet, on va començar de ben joveneta a l’Escola Sagrada Familia amb el Pep Molins d’entrenador.

De la Sagrada Família va anar a jugar al barri de les Termes o recorda que «entrenàvem amb una pista exterior, fes fred o calor». I als 18 anys passaria a jugar a l’Escola del Carme a l’equip femení APB (A passar-ho bé) creat per l’entrenador Francesc Sánchez (epd) i, el que seria el seu marit Josep Prats. Primer com a jugadora i, després, com a entrenadora. Hi va jugar fins els trenta anys i recorda amb orgull que van arribar a jugar a la Segona Categoria Estatal.

Per la seva tasca en el món del bàsquet li van atorgar la Medalla de Plata de la Federació Catalana de Bàsquet i la Fundació de la mateixa Federació la va reconèixer com a Històrica del Bàsquet.

Continua lligada al món del bàsquet i ara fa tàndem amb el seu fill que és l’entrenador del Sant Quirze i la Carme fa de segona entrenadora.

Tot un exemple la Carme. Felicitats!!

Fotografia: Carme Martínez/@DiarideSabadell

L´entitat sabadellenca va començar la seva reunió del mes de març guardant un minut en silenci en memòria per el recent traspàs del soci Josep Molins.
Mai en els més de 50 anys d’història del Panathlon Club Sabadell s’havia parlat del bumerang (el pal que torna) ni del seu campió d’Espanya, constructor i divulgador d’aquest esport- entreteniment, Francesc Vilajosana (Bages, 1978).
“Vaig començar a llançar bumerangs als 12 anys i no entendria la meva vida sense aquest artefacte. I així fins arribar a ser cinc vegades campió d´Espanya i 10 de Catalunya”, comença el bagenc; tot passió cap aquest esport molt practicat a França, Alemanya, Anglaterra, Brasil i a l’Índia, i que compta entre 20 i 30 llançadors a Catalunya.
“Tot i que tothom situa el bumerang a Austràlia, va ser a Polònia d’on surten les primeres referències i d´això fa uns 2.500 anys; sense oblidar que en la tomba del faraó Tutankamon ja s’hi van trobar-ne alguns, ara bé aquests amb incrustacions d’or” segueix comentant irònicament, Vilajosana
La tècnica del llançament és concreta d´aquesta manera “Es gira la cintura, es recolza el pes del cos en una cama i el braç s´estira com si fóssim a llançar una javelina, fent que giri molt ràpid; el problema que tenim es trobar un lloc per fer-ho, ja que necessitem la extensió de dos camps de futbol per a entrenar-nos”, exposa aquest constructor de bumerangs.
“En dec tenir uns mil a casa. Me’ls faig jo i alguns els venc. Poden ser de tots els materials; plàstic, fusta, fibra de carboni –els millors sense cap dubte- i tenir totes les formes possibles tan per llançadors dretans com esquerrans” segueix Francesc Vilajosana, el qual posa especial èmfasi que no és una arma per caçar animals ni matar a ningú; simplement és un joc/esport i que el principal objectiu és passar-ho bé. Tot i això hi ha competicions internacionals i una reglamentació, la qual regula en cinc proves l’habilitat del llançador del bumerang que sol pesar uns 25 grams i que la direcció i la força del vent és fonamental per la orientació d´aquest enginy i el seu retorn cap a l´esportista que el pot agafar amb la mà o bé en la proximitat de la seva caiguda.
“Aquí tenim clubs a Mallorca, País Basc, Madrid, Extremadura.., i no s´ha de tenir una especial envergadura física per llançar el bumerang, tot i això una bona preparació ajuda, per evitar lesions, principalment al braç i a la mà” va concloure Vilajosana, abans de fer algunes demostracions fent volar bumerangs de diverses formes i en varis estils dins les instal·lacions de l’Hotel Urpí.